Ressenya de la Plenària Interxarxes: Xarxes i aïllament social: el cas dels adolescents.

El programa Interxarxes ha celebrat el passat divendres 14 de maig una de les seves Plenàries anuals, dedicada a reflexionar sobre els usos de les xarxes i les seves conseqüències subjectives i familiars. La jornada es va realitzar a través d’una reunió de Zoom. En aquest article podeu llegir una breu ressenya sobre l’acte.

• Presenta: Lidia Ramírez, psicòloga clínica i psicoanalista. Adjunta d’Interxarxes. 
• Participants: Mark Dangerfield, director de la Fundació Vidal i Barraquer (impulsor del projecte ECID), Susana Brignoni (Coordinadora de la Fundació Nou Barris), Begonya Gasch (directora de la Fundació El Llindar) i Oriol Esteve (coordinador del Programa PADI). 

A l’inici de la trobada, Lídia Ramírez, adjunta d’Interxarxes, va realitzar la presentació d’aquest espai formatiu i va explicar el funcionament de la plenària. Aquest any, a diferència dels anteriors, la trobada es va realitzar virtualment mitjançant una reunió via Zoom. 

Durant la primera part, el Director de la Fundació Vidal i Barraquer, Mark Dangerfield va exposar el projecte “ECID: El treball a domicili amb adolescents d’alt risc desvinculats de la xarxa”. L’ECID és l’Equip Clínic d’Intervenció a Domicili, un projecte pioner a Catalunya iniciat el 2017 que rescata les bases de l’AMBIT de l’AFNCCF. Té com a objectiu principal treballar amb joves (de 12 a 18 anys) amb elevades dificultats de vinculació i amb les seves famílies, concretament, es focalitza en els joves que, per una banda, presenten absentisme en els serveis assistencials i als instituts i per altra, pateixen situacions d’alt risc psicopatològic i d’exclusió social. 

La dinàmica del projecte ECID requereix d’un equip multidisciplinari horitzontal (psicologia clínica, psiquiatria, treball social, infermeria i educació social) on el professional de referència assumeix una posició de vulnerabilitat, ja que no disposa de la contenció que ofereix una institució. Malgrat això, tal posicionament permet treballar una peça clau de la intervenció: la desconfiança epistèmica. Aquesta desconfiança o hipervigilància, tot hi ser adaptativa en els joves, impedeix la vinculació amb el sistema d’ajuda actual. Per aquest motiu, el projecte ECID assigna dos professionals principals o “keyworkers”, un per la família i un pel menor, i les intervencions que es duen a terme estan regides per dos principis: la flexibilitat i el treball actiu. Dangerfield, ressalta que només d’aquesta manera  es podrà aconseguir la vinculació necessària per poder adherir aquests joves a la xarxa, portant la mirada terapèutica a la vida quotidiana tant dels joves com de les seves famílies. 

Canvi de paradigma

A més a més, aquest projecte presenta un canvi de paradigma. En primer lloc, proposa un canvi d’èmfasis respecte a la situació de l’equip: ja no se situa al voltant del pacient i la família, sinó que es situa al voltant del professional de referència, i és precisament aquest qui s’adapta a les necessitats individuals del menor i de la  família. En segon lloc, l’ECID no tracta de crear un nou sistema d’ajuda per al menor, sinó que s’adhereix a aquells sistemes que ja són una referència pel jove, com pot ser alguna persona de la xarxa familiar o social que representi o hagi representat, una figura de suport per al menor. 

A continuació, el ponent planteja una reflexió sobre què és el que pot estar fallant en els actuals serveis perquè no es pugui mantenir a aquests joves vinculats a les xarxes. La conclusió que s’extreu és que moltes vegades, amb la millor de les intencions, els serveis acaben formant part d’un procés de deteriorament que només pot aturar-se adaptant als professionals a les limitades i malmeses capacitats de vinculació d’aquests menors. Per aquest motiu, considera imprescindible que cada professional disposi d’un equip que  sigui una base segura i que adaptin la mentalització com a postura terapèutica bàsica. 

Una vegada finalitzada la ponència d’en Marc Dangerfield, els participants del Interxarxes es varen distribuir en tres grups diferents on es van exposar casos  i comentar  experiències de treball  relacionats amb els usos de les xarxes i les seves conseqüències subjectives i familiars. En aquesta darrera part de l’Interxarxes es va comptar amb la participació de Susana Brignoni (Fundació Nou Barris), que va plantejar l’aïllament com un mode d’evitació de la solitud, com una manera d’evitar a l’altre i evitar confrontar-se amb la pròpia fragilitat; l’Oriol Esteve, qui va realitzar un símil per reflexionar sobre la idea de poder abordar l’absentisme de manera similar a com es fa en cas de baixa laboral; i Begonya Gasch (Fundació El Llindar), que va exposar les conclusions sorgides en el seu grup de treball, on destacava la necessitat d’instaurar en aquests casos una narrativa conjunta que ajudi a centrar les intervencions més enllà de les dificultats que presenta tant el menor, com la família.

Finalment, la Lidia Ramírez i l’Eva Azaña van agrair la participació a tots els professionals i van donar lloc a la clausura de planària. 

Ressenya realitzada per la Monica Cabal alumna en pràctiques del Máster Universitari en Psicologia General Sanitària (MUPGS) de la UAB, realitzades al CSMIJ Horta-Guinardó amb la tutoria de Marina Castán, psicòloga clínica.