Adolescents en trànsit. Adults acollidors?
Adolescents i migrants comparteixen una condició comuna: els dos arriben com a nous a un món en el qual les coses estan establertes, els recorreguts fixats i els costums envellits. Els xocs culturals que poden trobar els emigrants, per als adolescents es transformen en estranyeses que experimenten dins de si mateixos i en la seva relació amb els altres.
Si pensem que l’adolescència discorre entre dos crepuscles barrejats: la fi d’un nen i el començament d’un home, tal com ens ensenya el poeta Víctor Hugo, podem fer-nos a la idea que més que parlar de canvis, hem de parlar de metamorfosis.
Una de les dificultats que els adults tenim per facilitar la sortida de la infància té a veure amb el xoc entre dues mirades. Per a nosaltres, els adults, es tracta d’una mirada panoràmica en la qual els veiem des de dalt, amb la distància que ens dona el temps i l’experiència, mentre que la dels adolescents és una mirada caleidoscòpica, feta de miralls que canvien de color, de forma i de moviment constantment.
D’altra banda, estar en trànsit confereix una forma de viure una mica errant i això ens adverteix de la importància de considerar que hi ha alguna cosa inacabada en aquesta condició d’adolescent.
Les eleccions que fan els adolescents tenen aquest segell. D’una banda, estan arrelades en la infància i, per una altra, projectades a un món que els ofereix una gran diversitat d’objectes, les dimensions dels quals no estan encara en condicions de regular.
El que els adults rebem en la majoria dels casos és una demanda paradoxal formada per un rebuig i una demanda d’ajuda. El rebuig ens provoca i incòmoda i correm el risc de respondre imposant-nos, sense percebre què hi ha de nou en aquesta demanda. Això limita la nostra capacitat d’acolliment i d’acompanyament en aquesta “delicada transició”.
Us proposem, per a aquest nou Seminari d’Interxarxes, analitzar els efectes que aquests recorreguts produeixen i reflexionar sobre algunes de les eleccions que tenen lloc en les adolescències, per pensar si els acollim amb els nostres prejudicis o donem lloc a allò nou que ells porten.
La institució escolar encarregada de transmetre els coneixements que la humanitat ha anat adquirint al llarg de la seva història està deixant fora a molts nens i nenes en el pas de la primària a la secundària. Com responem per tal que la relació amb el saber no quedi definitivament obstaculitzada i el nen pugui inscriure’s com a alumne?
En la relació amb el cos púber, viscut com a enigmàtic, apareixen noves modalitats de satisfacció que, igual que vam veure amb els tatuatges i les autolesions, ho posen a prova. Com pensar la relació amb les drogues com a lloc de pas i iniciació, i no solament com un trastorn d’abús, inclòs en una categoria diagnòstica?
No resulta estrany que els joves triïn el carrer com la seva institució privilegiada perquè en ella assagen –a resguard de les mirades dels altres adults- les relacions amb els altres i imaginen el seu lloc al món. Com acompanyar-los en els usos d’aquest espai sense ser massa intrusius, però tampoc indiferents ni aliens?
Intervenen
Francisco Collazos
Programa de Psiquiatria transcultural. Hospital Vall d’Hebron
Gemma Blasco i Maia Lipovetzky
Servei d’orientació i acompanyament per a persones immigrades (SOAPI)
Programa de Reagrupament familiar, Ajuntament de Barcelona
Begonya Gasch
Directora de la fundació El Llindar
Josep Dalmau
Director de l’Escola d’Aprenents Sant Genís dels Agudells
Marina Mañas
Gestió de Conflictes de l’Ajuntament de Barcelona
Agnés Villanueva i Laura Negro
Projecte Implica’t // Fundació ADSIS
Elvira Guilañá
Servei d’Orientació sobre Drogues (SOD)
Agència de Salut Pública de Barcelona
Jaume Serrano
CAS Sacedón, districte Horta Guinardó
Agència de Salut Pública de Barcelona
