Ressenya de la Plenària “El treball en xarxa, construcció col·lectiva de saber”
El dia 25 de març va tenir lloc la plenària anomenada El treball en xarxa , construcció col·lectiva de saber.
L’acte va iniciar a càrrec de Susanna Prades, coordinadora d’Interxarxes, la qual va donar la benvinguda als
assistents i va detallar l’horari de la jornada.
A continuació, l’adjunta de coordinació Lidia Ramírez va presentar la Guia d’orientació per l’atenció de casos amb metodologia de treball en xarxa, un document innovador editat pel Departament de Planificació i Processos del Institut Municipal de Serveis Socials, que presenta les línies de treball i introdueix novetats.
Entre aquestes, Lidia detallà el procés pel qual ha de passar un cas treballat en xarxa:
- ENTRADA DEL CAS I VALORACIÓ SEGONS CRITERIS D’ACCEPTACIÓ DE TREBALL EN XARXA
- CONSTRUCCIÓ CONJUNTA DEL CAS: DIAGNÒSTIC I PRONÒSTIC COL·LABORATIU
- DEFINICIÓ I IMPLEMENTACIÓ CONJUNTA DEL PLA DE TREBALL
D’aquesta fase cal ressaltar quelcom innovador com és la presentació del pla de treball a la família.
- AVALUACIÓ DEL PLA DE TREBALL: TANCAMENT I/O REORIENTACIÓ DEL CAS
Aquest apartat planteja un model que permet conèixer resultats del treball en xarxa, alhora que retornar a la família els resultats obtinguts. En el cas que no s’hagin complert els objectius, el pla es redissenya i replanteja. Aquest apartat també recull els criteris per donar d’alta un cas i un qüestionari de satisfacció per part de la família.
Cal recalcar que tots aquests apartats es troben a la guia amb les seves respectives definicions i eines per dur-ho a terme. Es va destacar la importància d’aquesta tipologia de suport, ja que orienta als professionals a tenir una pauta detallada que permet establir com realitzar el treball en xarxa.
Seguidament, en José Ramón Ubieto, cofundador d’Interxarxes, va iniciar la seva conferència “En què es diferencia el treball en xarxa de la coordinació?”, amb la següent cita d’Eduardo Galeano: el futur és possible imaginar-lo i no només acceptar-lo.
En primer lloc, ressaltà la importància d’entendre el treball de manera virtual com quelcom complementari, però no com una manera de substituir la presència. En aquesta línia, va esmentar la rellevància de mantenir les rutines, que són aquells hàbits que proporcionen seguretat enmig de la incertesa, com també els rituals que són rutines col·lectives que cohesionen als col·lectius. Les plenàries i les reunions són un ritual.
En segon lloc, va proposar la diferència entre un procés de coordinació i el treball en xarxa.
- Coordinació: edició, suma de perspectives amb la il·lusió que la suma grupal serà igual al total d’un cas. Les coordinacions sovint comporten centrar tota la importància en aquella informació que els professionals tenen, ignorant la posició de la família, i això pot derivar a tenir visions molt jutjadores de les famílies que no compleixen les pautes que se’ls indiquen i a rebutjar a les famílies.
- Treball en xarxa: estableix un equip que construeix i que té l’objectiu d’elaborar i construir de manera col·lectiva un nou saber sobre el cas. Dins de la metodologia del treball en xarxa, es dona importància a què el treball sigui de forma regular i que es discuteixi sobre el que no se sap. Tanmateix, aquesta tipologia de treball dona la possibilitat a estar oberts a la sorpresa i a escoltar el que la família porta.
La gestió tendeix a la producció, però com més accelerats estem, menys entenem i menys efecte té el que fem. Per contra, el treball en xarxa dona l’opció de reduir, de fer una pausa, parar per pensar si el que s’està fent té un sentit.
Un cop acabada la conferència, els assistents van poder plantejar un parell de qüestions:
Com donar un paper principal a la família?
En José Ramón Ubieto recalca la importància de fer-ho, ja que d’ells depèn tot. Va indicar que s’ha de prendre el saber de la família com a punt de partida i poder suportar el temps d’espera que necessiten les famílies per donar respostes o generar canvis.
Com traslladar als casos el fet d’estar oberts a les sorpreses i ser pacient?
En José Ramon Ubieto va respondre que les sorpreses només apareixen si un està disposat a trobar-les. A més, va plantejar que s’ha de tenir la idea que el subjecte és el primer que vol sortir-se’n, però que a vegades no aconsegueix veure la sortida, i que la sorpresa és una manera de desencallar-se i sortir.
En acabat, es va procedir a fer un descans amb esmorzar a càrrec de Martí Coffee.
A la tornada, es van fer dos tallers de treball de casos: El primer titulat “Què puc fer amb el meu germà?” va ser exposat per Lídia Fortet, psicopedagoga de l’EAP Horta-Guinardó i també es va incorporar Sara Rabal, tutora dels alumnes al Institut. En segon cas, “No voy a dejar que nos pisen” va ser presentat per Laia Vilaginés, treballadora social i Marta Saenz de Pablo, educadora social de SSB Carmel.
Tots dos casos van permetre una lectura més amplia aplicant els punts més importants de la conferencia de José Ramón Ubieto, que van ser recollits i plantejats a les conclusions fetes per Rosa Cots, educadora del EAIA i Anna Clarabuch del CSMIJ al terminar la jornada de treball.
Berta Marin, alumna en pràctiques del máster “Actuació clínica en psicoanálisis y psicopatología de la Universidad de Barcelona
